Núvol, el digital de cultura

Carlo Padial: «Hi ha massa pel·lícules emprenyades» La persecució extenuant de somnis i la defensa acarnissada dels ideals és una pràctica ara mateix igual de suïcida com revolucionària. La renúncia és i serà sempre un acte tan senzill com innocent. Jo, com molts, pertanyent a les generacions que vam créixer amb els vídeos de 'Go, Ibiza, Go!', ens sorprenem ara que Carlo Padial (Barcelona, 1977) cuini, a cop de timó creatiu, una ficció (coescrita amb Desirée de Fez i Carlos de Diego) sobre com abordar la frustració aspiracional, el desencís existencial i la crisi professional. Un dels artífexs espanyols de l’absurd còsmic ('Doctor Portuondo', 'Algo muy gordo', 'Vosotros sois mi película'), dirigeix a Berto Romero i Judit Martín per imprimir el relat d’una parella que s’estima genuïnament, de forma sana i comprensiva (una realitat també disruptiva). Padial aprofita per escriure una carta d’amor a les pel·lícules, a la crítica cinematogràfica i, en concret, a les comèdies americanes que fa unes dècades s’aixecaven com una expressió de llibertat contracultural. Estrenada a Màlaga i després al @dafilmfestival i al @bcnfilmfestival , arriba ara sales de la mà de @acontrafilms . Ens trobem en l’ostentació encatifada de la Casa Fuster per parlar de 'Pizza Movies'. L'entrevista @agusizquierdo8 El retrata @les.meves.fotos Enllaç a la biografia 💭

Ja ha començat el Barcelona Poesia d'enguany! Ahir a la sala @parallel62bcn es va cel·lebrar el pregó inaugural a càrrec de Marta Pessarrodona i amb la participació d' @agomila i @collmagri La inauguració va continuar amb "Recitare-Religare" del duet valencià @versonautas

Es així, si tots vestíssim d’Uniqlo, s’acabarien les guerres; tots aniríem amb uns texans blaus slim-fit i una càrdigan de punt de color verd fosc i seria impossible diferenciar els soldats de l’altre bàndol. 'Hola, soc una persona normal i compro a l’Uniqlo', per @indicatiu8385 Enllaç a la bio 💭

Algú m’ha preguntat per què hem obert la nostra revista de Sant Jordi amb l’entrevista de Pol Viñas a l’Etna Miró. La resposta és que 'Amèlia de les Camèlies' (@capdebrot ) és un debut enlluernador, i no pels motius que se solen argüir amb la benvinguda d’una jove promesa. La novel·la de Miró no mereix cap dels qualificatius amb què s’adornen aquests debuts esclatants. La seva prosa no és fresca; no es pot dir tampoc que sigui un llibre carregat amb cap missatge anticapitalista, ni feminista, ni rebel, ni pretén matar el pare; no defensa la seva generació ni pretén erigir-se en portaveu d’una joventut òbviament desencantada. Tampoc intenta capturar els universitaris d’avui, com sol passar, amb un argot o una sintaxi castellanitzada pròpia de tants joves d’ara mateix, que parlen un català que no és ni carn ni peix. Aleshores per què la trobo tan oportuna? 'Du côté de chez Etna', per @puigtobella 📷 @les.meves.fotos Enllaç a la bio 💭

🎭 Dimecres, #MoltaMerda! En aquesta vida hi ha espectacles i espectacles. Alguns tenen més fortuna que altres, alguns passen sense pena ni glòria, alguns fan un espetec i són oblidats de seguida… Després, i molt rarament, succeeixen petits miracles, fenòmens quasi paranormals, com que un espectacle es continuï representant onze anys després de la seva estrena. Parlem de 'You say Tomato', una producció de la @sala_trono de Tarragona que va néixer el 2015 i que encara volta pel món. Escrita per Joan Yago (que va guanyar el Premi Serra d’Or per aquest text), dirigida per Joan Maria Segura Bernadas i protagonitzada per Anna Moliner i Joan Negrié. Ara, onze anys més tard, s’estrena la segona part o continuació d’aquell muntatge, amb un títol que no podia ser més escaient: 'I say Potato'. Si no coneixeu el temacle 'Let’s call the whole thing off', heu d’escoltar la meravellosa interpretació que en fan l’Ella Fitzerald i el Louis Armstrong. Us convido a deixar la cançó com a banda sonora d’aquesta entrevista. Ens trobem un matí assolellat a la terrassa de l’Antic Teatre. La Marina fa la sessió de fotos abans que iniciem la conversa, i algú podria pensar que estem organitzant un casament. El Joan Negrié i l’Anna Moliner fan broma mentre posen per a la càmera, com si fossin dos nuvis riallers i enamorats. Es van conèixer al projecte T6 del Teatre Nacional de Catalunya, on van fer una pila d’espectacles junts, i el Negrié productor va veure que havien de fer alguna cosa plegats. Ara, onze anys més tard, continuen girant el primer espectacle i estan a punt d’estrenar la segona part. Primer Tarragona, després el món. Seiem a una taula sota un arbre i conversem d’èxits i fracassos, trobades i petites joies teatrals. Una entrevista d'@oriol_puig_taule 📸 @les.meves.fotos Enllaç a la bio 🎭

El règim polític vigent a Andorra és el de coprincipat parlamentari. Tenim un cap de Govern escollit democràticament que col·loquialment anomenem el Cap; i els dos coprínceps (l’episcopal i el francès) que de manera indivisa són caps d’Estat. El copríncep episcopal puja sovint al país, viu al Palau Episcopal, a la Seu d’Urgell, i li queda a prop. En canvi, el copríncep francès, que és el president de la República Francesa sol fer, a tot estirar, una visita en cada legislatura. Macron ha vingut recentment per segona vegada i atès que el mes que ve acaba el seu mandat a França i que no es pot tornar a presentar, aquí s’acaba la seva etapa com a copríncep. I Macron no ens va defraudar, el seu discurs no va amagar en cap moment la seva actitud jacobina. “Andorra no existeix sense el plurilingüisme i Andorra es defineix també per un lligam amb la francofonia”. Hi ha res més feudalista que fer-te posar al servei de la seva llengua? Magnífic! 'Macron no parla en patuès!', per @mariacucurull Enllaç a la biografia 💭

Joana Bértholo: «Una parella es pot tornar un lloc molt destructiu i fosc» Un llibre d’amor no ha de ser, necessàriament, romàntic. Confiança i passió no sempre treballen per construir una relació idíl·lica o potser l’amor no és suficient. Una relació és travessada per pors i dubtes que s’escapen de la unitat de la parella i treballem com a detectius per descobrir què va sortir malament, com vam fallar. A 'La història de Roma' (@godalledicions ), Joana Bértholo ens fa viatjar físicament i espiritualment al passat per intentar reconstruir els fets d’aquesta història. Buenos Aires, Marsella, Berlín o Beirut són peces d’un trencaclosques que canvia constantment. Relats que no coincideixen i converses contràries que parlen d’un suposat record comú. Les ombres d’una relació mal acabada que els persegueixen com la filla que mai van tenir. Una història sobre “El record d’algú que estimaves molt, o que vas creure que estimaves molt, o que vas estimar molt un dia”. L'entrevista @judit.borrell La retrata @les.meves.fotos Enllaç a la biografia 💭

Mentre els contraris a la vaga descontextualitzen els seus mantres, els últims cinquanta anys ens expliquen que el valor del treball té molt poc a veure amb l’esforç individual o la llei de l’oferta i la demanda, i molt més amb el poder de negociació de les parts en conflicte que el neoliberalisme dels anys postpolítics va desmantellar a còpia de desregulació, deslocalització i importació de mà d’obra barata i desesperada. Amb una sola unça de perspectiva històrica, pensar que avui ens cal menys organització col·lectiva en comptes de més és, o bé estupidesa, o bé mentir de forma interessada. No cal dir que la lluita dels mestres pot servir per reconstruir i actualitzar aquesta cultura de maneres més o menys reeixides, però desitjar-los mal en comptes de prendre’ls com a exemple del que hauríem de fer tots és tan idiota que només es pot entendre com el resultat de la desmemòria i la desmoralització. Qui sàpiga renovar la cultura de l’organització tindrà la clau del futur mentre que, si ens mantenim en els esclats dispersos de l’hiperpolítica, continuaran manant els que sí que tenen consciència de classe i s’organitzen, que són els de dalt. 'Per què res canvia si tots estem tan polititzats?', per @joanburdeus Enllaç a la biografia 💭

Els mestres catalans, amb els salaris que cobren, les ràtios que suporten i les condicions laborals que pateixen, tenen motius de sobres per queixar-se. El dret de vaga és, en qualsevol democràcia homologable, una activitat protegida; una garantia tan elemental que fins ara semblava innecessari ni tan sols haver de reivindicar-la. 'Espies de veritat', per @genergenergener Enllaç a la biografia 💭

Neus Verger: «Sense l’objecte físic perdem el fil d’on venim» La campanya 'Apadrina un Llibre' de la @unibarcelona recorre al micromecenatge per restaurar i digitalitzar llibres antics del nostre patrimoni. S’impulsa des del 2021 i, enguany, coincideix amb els 575è aniversari de la UB. Parlem amb la directora del CRAI-Biblioteca de Fons Antic sobre l’autenticitat del llibre antic, la memòria, la digitalització del patrimoni i la necessitat de preservar l’objecte físic en plena era de la intel·ligència artificial. Una entrevista de @sara.blasti 📸 @les.meves.fotos Enllaç a la bio 💭

Els poetes @gemma_casamajo i @francescparcerisas , amb @damia_rotger_miro , participen en el Barcelona Poesia 2026 amb un recital el divendres 15 de maig a les 20 h al verger del Museu Frederic Marès. Vols saber quins altres recitals recomanen de la programació del festival? @bcnliteratura @bcncultura @anniegual

'Català fàcil', la sèrie de càpsules audiovisuals de 3Cat per fer accessible la llengua col·loquial a nous parlants a partir de contextos quotidians, és una aposta desacomplexada però desencertada. 'Català facilíssim', per Enric Gomà A l'enllaç de la biografia💭