Maybe I don’t really wanna know
How your garden grows
‘Cause I just wanna fly
Lately, did you ever feel the pain
In the morning rain
As it soaks you to the bone?
Maybe I just wanna fly
Wanna live, I don’t wanna die
Maybe I just wanna breathe
Maybe I just don’t believe
Maybe you’re the same as me
We see things they’ll never see
You and I are gonna live forever
Aquesta setmana he anat a veure Fetus i Les Testarudes a l’Apolo, Balma a La Nau i l’Anna Andreu a Paral·lel 62. A banda de confirmar la meva condició de #melòman, també he pensat que bé, sí, jo també veig que les dades que surten cada dos per tres semblen indicar que és pràcticament impossible que els vostres néts parlin la llengua dels nostres avis, però alhora no puc evitar tenir la certesa que estem vius.
Tinc un gran talent per fer males fotos. Fotos borroses, fotos cremades, fotos que no diuen res. Sobretot m’he especialitzat en fer males fotos a coses que *estan passant*. Vaig a concerts, obres de teatre, recitals diversos, detecto que passa algo guapo i dic “foto, sí, sí”, en una mena d’impuls autoimposat, perquè jo no tinc aquesta pulsió. I arribo tard o massa d’hora i tinc el mòbil ple de fotos horribles, fotos que estan molt lluny de la idea que m’agradaria tenir de mi mateix. No tinc “una mirada”, no l’he tinguda mai. Mai no he tingut una càmera de fotos, ni he desenvolupat mínimament un gust o un criteri. Se’m dona bé parlar amb les persones i entendre-les i sempre ho penso tot en termes de conversa. Però no se’m dona gens bé plasmar res en imatges. I això és un problema, perquè paral·lelament també tinc una addicció a dir coses i a rebre respostes o reaccions a aquestes coses que he dit, i ara mateix no té cap sentit dir-les a Twitter, perquè està ple de gent completament boja, ni tampoc no té sentit dir-les a Bluesky, perquè sembla una excursió a un balneari d’una colla d’ex companys d’institut. O sigui que les he de dir aquí, un lloc que no està pensat per a la gent com jo, com un amic meu que té al·lèrgia a la grassa del pernil i durant uns mesos va haver de treballar a la fàbrica de la Jabugueña i li sortien butllofes als braços i els duia sempre embenats com si fos un personatge del Tekken.
Ahir vam presentar el meu #llibre i la veritat és que va estar bastant fuagràs, mal m’està dir-ho. Moltes gràcies a la @deskomunalcoop i a la @ciutatinvisible per acollir-nos, a @llegirpodcast (@uriolgilibets feat. @eduardgener ) per la predisposició i el talent transoceànic, i a tothom que va venir. Disculpes sentides als 3 o 4.000 que no vau poder entrar. En farem més. De fet, la setmana que ve el presento a Vic. Ja us compartiré el cartell a stories o jo què polles sé ja, estic lleugerament sobrepassat per tota aquesta promoció (era un post pretesament alegre i acaba remugant).
Doncs he escrit un llibre. Va sobre els meus dos grans temes d’expertesa, que són 1) el futbol i 2) jo mateix. O el que és el mateix: faig allò de fer servir el futbol per parlar de temes relativament gruixuts. Una mica com quan els pares distreuen els nens amb una cullera plena de macarrons perquè es mengin la patata i mongeta.
A la ressenya de l’editorial hi diu que “La passada a l’espai uneix la passió pel futbol amb una extraordinària introspecció personal i cultural”: tot sembla indicar que no ens hi posem per poc. La veritat és que ho he passat força malament escrivint-lo i per tant considero que el mínim que podríeu fer és comprar-lo i, en última instància, llegir-lo.
A partir del 12 de març el tindreu a les millors llibreries i em diuen que a les normaletes doncs també. L’endemà, 13 de març, el presentarem oficialment a les 19:00 a la @deskomunalcoop amb l’@uriolgilibets i l’@eduardgener de @llegirpodcast . Després l’aniré presentant a d’altres indrets del país amb altres persones pràcticament igual d’intel·ligents.
Intentaré no ser gaire pesat amb la promoció. Però no prometo res.
