Xavi Safont R.

ho he acabat de cop perquè fa quatre anys que està sobre la taula i aldo rossi deia que als trenta havies d’haver fet algo. Autoeditat i preu de cost + PWYW (pdf gratis)

per compartir (I guess)

Avui comença un canvi, crec. I només en volia deixar constància. Porto temps treballant a moltes escales i tot alhora, XS, S, M, L i XL: de 2 m² d’un vidre a 400.000 m² d’un hospital. Tot work in progress, l’arquitectura és mega lenta, el dia de la marmota… i la candelera plora i riu tot alhora… la candelera està puto dissociada… però bueno, moltes fases de projecte: currant un munt, comencen avantprojectes, comencen bàsics, comencen executius, tornen a començar executius, tornen a comencar executius i comencen obres, però no acaba puto res. Quan acabaré alguna cosa? Quan podré ensenyar alguna cosa i dir: “ei, mira, he fet això”? Perquè ja ha passat un rato i així seguim, mega frustrant. Per tenir no tinc ni dibuixos, només screenshots i fotos en plan boomer de la pantalla. Lo del insta és per fingir que si. Però bueno, tot prou guai, i surten coses. Aprenent un munt. A vegades costa tenir perspectiva, costa controlar les coses, costa mantenir una visió; també costa tenir-la. Ja no llegeixo d’arquitectura ni vaig a xerrades ni res, però estic aprenent un munt, i sento que el camí m’és propi i que està per descobrir. M’agrada la complexitat amb la que m’estic mirant les coses i sorgeix purament de la curiositat, sento que aquesta cosa de l’ofici ja no es valora tant com la claredat del concepte, un posicionament estètic clar tipus marqueting, o l’adecuació a un context discursiu hermèticament disciplinari o disciplinat. També costa mantenir uns valors en plan en sèrio i no de broma tipus memòria de concurs; l’economia i l’ecologia semblen camins oposats… però bueno… diguem que, ara per ara, em curo en salut. Diuen que la professió no és el que era, quina gran enganyifa, que és molt difícil treballar, que ja no es pot fer res. I jo: “lol però si tot just comencem”. Alguna cosa s’haurà de fer, de moment anem fent. A vegades tinc la sensació que no he fet res, i per això ara intento recordar-me que sí, que el temps passa i que si miro enrera, com l’angelus, flipes de lo bailao. Tot bé. Més o menys hi ha un pla, i les coses s’estan posant a lloc. Però bueno com la meva paràfrasis preferida del Less is More del Mies: More or less, no ve d’un pam, no ve d’un pam!!

He rellegit això de William Carlos Williams, és fort fort aquest poema: It was the love of love that moved me. A weakest flower should be our trust. It is difficult to get the news from poems yet men die miserably every day for lack of what is found there. Asphodel that greeny flower

Vist i no vist, demà últim dia

@ a molta gent @cinetsav 2017 melangia màxima, insuperable, feia molt rato que no anàvem al cine a una sala plena de freaks i xerràvem @la.roselleta one of us one of us

Un parell de gossos petaners i other architecture for uplifting gourmandizers @martiobiolsgali joer com passen els anys

Dimecres 17 al MACBA sobre urbanisme higienista, espais lliures del raval i perquè l’aire és un bé comú i una questió de salut pública. Ampliació cap raval nord vs. Ampliació MACBA. Ciutat del 1934 vs. Ciutat del 1980 vs. Ciutat del 2025. Tot pensat des de l’aire, perquè no. Un retorn cap a l’arquitectura i a la ciutat des de la recerca artística. Tot serà parlat, oral, aèri, etèri…

Dijous 11 (demà) s’inaugura a les 18h a Barcelona l’exposició “Una mesa de tres patas”de @saladartjove 2025 a cura de @mana.pinto i @larvados . Allà s’exposa una peça que resumeix força la recerca artística d’aquest últim any. L’acompanyament del projecte ha estat a càrrec d’ @annairinarussell . La producció s’ha realitzat en residència a @elcorralitocca

Interaccions termodinàmiques cos-espai. Estudi obert (en canal) ho explico tot el dijous, 04/12/2025 a @elcorralitocca (terrassa a costat de fgc i renfe). Serà exotèrmic (tot i que millor venir amb un bon abric).

Ahir vaig anar a veure “qui va matar el meu pare” l’adaptació a teatre del llibre que em va regalr el Joan fa dos st.Jordis. Realment està guai poder comprar el mateix dia l’entrada per un espectacle i tenir la sensació que la cultura és una cosa natural que acompanya la vida i no una batalla per consumir entreteniment. Va ser estrany, els textos estan molt bé (tot i que van treure de l’obra les quatre pàgines que més m’agraden) és un monòleg personal, visceral, i el fet d’haver posat tanta cara veu i cos a l’autor a través de xarxes, em va allunyar una mica de l’obra. Qui era aquest senyor que m’estava explicant una història que no era la seva? Va ser estrany. És culpa meva per no haver deixat espai al misteri al voltant de l’obra? Tot i això va estar bé, un text entra diferent posat en escena, i en un teatre petit, la violència de l’obra fa que entri a cops. Al arribar a casa vaig revisar les cartes luteranas de Pasolini. Un cese de amor que no da lugar a odio, da lugar a condena. M’agrada com Edouard Louis adreça els malestars i els conflictes amb una condemna rotunda però sense odi. Un odi que és fluixera, que té a veure amb la por i amb la ferida no suturada que hem rebut com a única herència. Les nostres vides, diu Edouard Louis, no es defineixen per les coses que fem sinó per les coses que no hem pogut fer, i això és el que potser estimem com a fills. Estimem des de la comprensió, des de l’acceptació, des de la renúncia, des de la desesperança, i no tenim res a perdre. Si Pasolini diu que com a pare (històric) ha deixat d’estimar als fills, Edouard Louis diu que els fills (històrics) segueixen estimant als pares amb un amor que no dona lloc a por sinó a condemna.