Abans que desaparegui (exposicions finals de Tàndem, projecte formatiu i proposta curatorial que he tingut la grandíssima sort d'acompanyar durant els darrers mesos a
@raro_barcelona 🤞🏻)
🪽 Del 4 de febrer al 2 de març, a
@conventagusti @raro_onsite_projects @palaualos
"La creixent discontinuïtat, l’atomització del temps, destrueix l’experiència de la continuïtat. El món es queda sense temps (unzeitig)” -Byung Chul Han.
En un present accelerat, precari i sovint desarrelat, l’impuls de “retenir” pot semblar un gest de control: fixar el que fuig, assegurar el que es desfà, immobilitzar el que canvia.
Amb tot, l’exposició parteix d’una altra intuïció, retenir pot ser, també, una forma de cura. Això és acollir sense codificar, enfront de la màquina de captura, de la qual parlen Deleuze i Guattari, un sistema que s’apropia dels fluxos (de desig, d’afectes, d’informació i de força de treball) perquè es tornin útils en un sistema extractiu.
Així, contra aquesta lògica, les narratives es despleguen com una pràctica d’atenció cap a allò que ens travessa i ens conforma, una arrel, un vincle, una emoció, una textura, una imatge; abans que s’esvaeixi o mutï.
Aquí, la memòria no s’entén com un arxiu tancat ni com una vitrina que preserva intacte el que va ser, sinó com un procés viu: un temps que s’actualitza i es reescriu cada cop que el invoquem.
Recordar és tornar a negociar amb la pèrdua; sostenir una presència que ja no és plena, però que tampoc no desapareix del tot. Aquesta tensió entre permanència i transformació, entre presència i absència, entre l’impuls de conservar i la necessitat de deixar anar, és el motor de les obres reunides. Podrien ser respostes diverses a la mateixa incògnita, assajos de resistència davant el desgast del temps.
(+)
